Un aprenentatge positiu

Il·lustració de Xavier Salomó de la portada del llibre “La gelosia ve… i se’n va”

Fa uns dies uns pares em demanaven exactament: què és la gelosia??? I es preguntaven com era millor encarar-la a casa… Després d’una bona estona de conversa i reflexió conjunta, vull compartir algunes idees sobre els gelos i com convertir-los en un aprenentatge positiu.


La gelosia és una reacció emocional habitual en infants d’1 a 5/7 anys. Durant el primer any de vida es desenvolupa el “vincle” amb aquelles persones que exerceixen més contacte amb el nen, i aquest comporta una vinculació emocional i una necessitat de proximitat física. Els gelos poden sorgir quan es percep l’amenaça (errònia o no) respecte a aquella vinculació afectiva, la por a perdre l’afecte del referent. Però els gelós no només es donen en aquests intervals d’edat, sinó que també poden aparèixer en moments de canvi, crisis, inseguretat o angoixa… Els gelos només es donen entre persones que s’estimen, i la relació afectiva ha de ser recíproca (si no només són fenòmens de rivalitat, enveja…).

Existeixen diferents tipus de gelosia (naixement d’un nou germà, la diferència d’edat dels germans, el lloc que s’ocupa entre germans, el tipus de família, etc.) i també diferents maneres de manifestar-la (manifestacions conductuals, psíquiques, psicosomàtiques, escolars o familiars). Quan aquesta gelosia no es treballa emocionalment pot tenir factors de risc i conseqüències en el comportament o caràcter dels infants (tals com: inseguretat, dependència afectiva, timidesa exagerada, dificultat d’adaptació, etc.).

Així doncs per tal de poder treballar els gelos a casa us recomanem alguns consells pràctics:

  • No establir diferències, preferències ni comparacions entre germans (o altres) ni respecte a l’afectivitat, ni a les habilitats… Donar a cada un el lloc que li correspon.
  • Evitar comportaments o llenguatge que provoquin inseguretat emocional.
  • Donar informació de l’arribada d’un germà. Que sigui una experiència participativa, en els preparatius, anant a l’hospital. Sempre adient a l’edat del que serà germà gran.
  • Els pares han de proporcionar a cadascun dels seus fills una atenció individual cada dia, encara que siguin uns minuts (ex: a l’hora de sopar, abans d’anar a dormir…). Com també els mestres una atenció individualitzada a tots els alumnes.
  • Cal que els sentiments es manifestin, s’exterioritzin. Informar al nen/a dels canvis, informar-lo d’allò que pot passar, perquè la informació fonamenta la seguretat. També donar-li l’oportunitat que expressi els seus sentiments, preocupacions, alegries… Facilitar canals de comunicació emocional – afectiva. Explicar quins són els avantatges o alternatives.
  • No desenvolupar actituds sobreprotectores perquè limiten el desenvolupament de l’autonomia i prorroguen la dependència afectiva.
  • Donar reforç positiu social per igual a tots els fills i alumnes.

Tot i que, la teoria sempre és més fàcil que la pràctica, tenir aquests consells ben presents i procurar fomentar-los, sempre ens farà un bon servei, als nostres fills i alumnes i, en definitiva, a tots. I recordeu sempre que educar emocionalment vol dir acompanyar, fer camí plegats, en positiu i amb paciència.

Quan detecteu situacions de gelos: pareu, penseu quins canvis estan passant (en l’infant – nen – adolescent que ho manifesta i/o en el seu entorn), valoreu com podeu acompanyar-lo i sobretot ajudeu-lo a expressar-ho i doneu-li una alternativa positiva. Els gelos formen part dels nostres aprenentatges però no determinen el caràcter de la persona. Responen a un moment concret i amb el vostre acompanyament el respiraran i avançaran.

Txell Gelabert (Educare Club)


Quin tema t’agradaria que tractés la Txell en la propera càpsula d’educació? Ens pots deixar la teva proposta en aquesta mateixa entrada. Moltes gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *