Buscant reconeixement

Avui tot és publicable. De fet, sembla que si no es publica no existeix. Les vacances són menys vacances si no les comparteixo a les xarxes, el meu cafè en un lloc idíl·lic deixa de ser-ho si no en faig una story.

Exposar-se agrada. Probablement perquè darrere hi ha, inconscient o no, una necessitat de reconeixement. Però, al cap i a la fi, malgrat els perills o conseqüències que puguin existir, com adults som lliures de fer el que vulguem amb la nostra privacitat.

Exposar a les criatures també agrada. Ho hem normalitzat fins al punt que ja en tenim el terme “sharenting” per fer-ne referència i cada vegada hi han més mares i pares que es sumen a aquesta moda de mostrar els fills a les xarxes socials. Es comparteixen les primeres ecografies, els primers passos, totes les primeres vegades. Però arribats a aquest punt ja no som lliures de fer el que vulguem com adults. Som responsables del benestar de les nostres criatures. I el “sharenting”, ens agradi o no, comporta tals perills com la creació d’una petjada digital que és impossible eliminar, el ciberassetjament, suplantació d’identitat, l’ús de les fotografies per part de pedòfils… De cap d’aquests perills en soc una experta, i només puc que anomenar-los. Però potser és suficient per aturar l’impuls de compartir una foto.

Però a mi, personalment, m’agradaria fer èmfasi en el concepte de família. El meu està vinculat amb intimitat, aquella que permet crear vincles de confiança i seguretat. Implica proximitat, caliu, respecte mutu. Responsabilitat, protecció. I jo em pregunto si és possible estar alineat a aquests valors, a aquest meu concepte de família que no té perquè ser el teu, en el moment en el que es mostra públicament la privacitat de la meva criatura.

Que un sentiment d’orgull i felicitat ens envaeix quan mirem a la nostra criatura és ben cert. Però els nostres fills o filles no són els nostres trofeus. De fet, encara que a vegades costi acceptar-ho, els nostres fills no ens pertanyen. Els seus èxits són seus i no pas nostres. Exposar-los a les xarxes fa alimentar el nostre ego, mostrant com soc jo com a mare o pare, però oblidant el lloc que realment hauria d’ocupar. Un lloc que no sempre és fàcil perquè, no ens enganyem, educar implicar qüestionar-se moltes coses, canviar, transformar-se, invertir-hi temps i molta energia.

Em permetré, per acabar, posar-me poètica recordant els versos del poeta libanès Khalil Gibran que deia:

 

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.
No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.
Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix
ni s'atura en l'ahir.
Tu ets l'arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.

 

Tant de bo aquests versos siguin far en molts moments d’aquesta nostra aventura de ser mares i pares!

 

Sandra Hurtado
@positivamentsandra