I si el problema no fos l’obediència?
Una de les primeres coses que surt quan treballo amb famílies és: El meu fill no m’escolta a la primera. Sempre he de repetir les coses.
I darrere d’aquest malestar hi ha una creença molt profunda: que un bon fill és aquell que obeeix sense qüestionar.
Per què?
Perquè molts de nosaltres vam créixer així. Ens van ensenyar que el “bé” era callar, fer cas, no discutir, no posar límits.
Però… pensa-hi un moment:
- Vols realment que els teus fills o filles creixin sent persones obedients?
- O vols que siguin persones amb pensament crític, capaços de dir que no quan alguna cosa no els fa bé?
Quan la teva criatura et qüestiona, quan necessita que li repeteixis les coses, quan diu “no”... no és (només) desobediència. És aprenentatge d’autonomia, és un entrenament en posar veu al que sent i necessita.
I sí, pot ser esgotador.
Però també és un regal: t’està mostrant que està construint criteri propi.
El veritable repte no és aconseguir que ens facin cas a la primera, sinó aprendre a escoltar-los, posar límits amb respecte i acompanyar-los a créixer lliures i responsables alhora.
Et convido a fer-te aquesta pregunta cada vegada que et desesperi la “desobediència”:
Vull que la meva criatura aprengui a obeir o que aprengui a pensar?
Potser descobriràs que el problema no és la teva criatura, sinó la idea amb la que nosaltres vam créixer.
Sandra Hurtado
@positivamentsandra
