Últimament, no paro de veure vídeos en les xarxes socials que critiquen situacions on la família dóna els anomenats “consells no desitjats”. Si bé és veritat que tots hem sofert aquell “comentari inoportú”, com a pedagoga, m’horroritza pensar que socialment estem autoaïllant-nos en la criança. Perquè si alguna cosa et posa a prova en la vida és ser p(m)are. I, salvaguardant casos excepcionals, la família extensa té i ha de tenir un paper fonamental en la criança de la infància. La també anomenada “tribu” genera una xarxa en la qual poder-nos recolzar, i més enllà d’això, l’experiència del que ha passat pel mateix que tu, proporciona una mena de mapa que serveix de punt de partida on emparar-nos en aquesta difícil tasca d’educar.
Amb tot, si ens parem un moment a reflexionar, ens adonarem de la gran distància que hi ha entre la generació dels nostres pares i la dels nostres fills. I nosaltres som aquella generació que està al mig d’ells, que intenta connectar dues societats exponencialment diferents una de l’altra. I en què ens converteix això? Doncs, entre altres coses, en els grans exploradors de la criança. Perquè ens falten referents. Ens falta poder mirar enrere i preguntar-nos, què hauria fet la meva mare/pare aquí? Tirem del nostre sentit comú, de llibres pedagògics, de xerrades i, inclús, de les xarxes socials. I naveguem en situacions imprevisibles i inestables, en una societat on els canvis són tan ràpids, que com a progenitors sembla que hem d’estar preparats per a tot. Ara posem nom i cognoms a conceptes com el “bullying”, la salut mental, la lactància… que si bé han existit sempre, han evolucionat quan li hem posat consciència, alguns d’ells fins a convertir-se en veritables problemàtiques socials a les quals com a progenitors, hem de protegir i preparar per protegir-se als nostres fills/es.
Perquè ens falten referents. Ens falta poder mirar enrere i preguntar-nos, què hauria fet la meva mare/pare aquí? Tirem del nostre sentit comú, de llibres pedagògics, de xerrades i, inclús, de les xarxes socials. I naveguem en situacions imprevisibles i inestables, en una societat on els canvis són tant ràpids, que com a progenitors sembla que hem d’estar preparats per a tot.
És cert que, tot i la xarxa familiar i social, hi ha aspectes de la criança i de l’educació dels nostres fills que s’escapen de la saviesa del grup, i que necessiten d’atenció i cura particular. Com he dit abans, hi ha aspectes morals i socials que són difícils de gestionar, i que com a progenitors, a vegades, no tenim les eines per fer-lis front. Allà és on els professionals de la pedagogia poden acompanyar-nos, promovent estratègies que puguin ajudar a la nostra família. La pedagogia familiar és aquesta professió que ajuda, des del respecte, a potenciar les nostres aptituds i capacitats marentals/parentals, tendint ponts entre les necessitats dels nostres fills i la nostres com a progenitors.
A Clínica Verna, no només cuidem de la salut dels vostres fills/es, sinó que també tenim serveis per acompanyar-vos en la criança i educació dels més petits de la casa.
Patricia Rodríguez Manzano
Pedagoga familiar de Clínica Verna
Mar Salvador Bosch
Fundadora i Directora Mèdica de Clínica Verna
