Comiats
Transportem-nos un instant: últimes setmanes de curs a l’escola. Una classe de P4. La rotllana d’alumnes i la mestra parlant sobre que ens agradaria fer aquestes vacances. Un alumne em diu: “jo construiré un coet per anar a veure el meu avi que els meus pares m’han dit que ha marxat al cel i no li he pogut dir adéu...”
De sobte una ràpida seqüència de records i sensacions em transporta a un estiu adolescent, on va ser el meu avi que va tancar els ulls del tot. A la tristor per la pèrdua, si va sumar la incomprensió perquè no ens havien explicat la seva malaltia i no ens havíem pogut acomiadar d’ell...
Què passa si apareix una malaltia degenerativa a la família? O un càncer? O un episodi invalidant? O com últimament, un virus?
Què passa si el nostre referent de serenor i tendresa, la persona que ens porta i/o recull de l’escola, amb qui anem a bosc a caçar bolets, o ens fa les millors patates rosses del món, la que sap tots i cada un dels contes i històries de la família, la que ens dóna un tallet de xocolata extra per sota la taula quan no miren els pares... comença a apagar-se?!
Què passa si s’apaga del tot?
Els nostres fills, de qualsevol edat, perceben i entenen els canvis vitals sempre que se’ls hi deixi participar. I de fet, volen ser-hi. “Avui sóc jo que llegeixo el conte a l’àvia o que pentino a l’avi...” I m’agrada fer-ho! Perquè encara que sigui un infant o ja un adolescent puc acceptar, adaptar-me, gaudir i compartir totes les fases vitals dels que estimo.
I quan aquesta etapa s’apaga, com plantegem el comiat:
- Triem un lloc tranquil i segur, familiar, a poder ser.
- Millor si és un adult de referència qui explica el què ha passat.
- I millor si ho fa tan aviat com sigui possible.
- Només cal explicar-ho clar, senzill i directe. Sense mitges veritats.
- Deixem-los fer preguntes. Totes les que necessitin. I contestem-les totes, amb naturalitat. Si ens brolla la pena deixem-la sortir. Per molt dura que ens sembli la resposta, no la maquillem, perquè és la millor manera de validar els seus sentiments i ajudar-los a comprendre.
- Respectem l’espai i el temps de cada un per interioritzar-ho.
- En els dies posteriors, podem proposar als nostres infants encendre una espelma, plantar una flor o dedicar una cançó. Recordar en veu alta moments que havíem passat plegats. Dedicar-los unes paraules i uns pensaments.
Estiguem apunt perquè cada infant reaccioni diferent, canalitzi a ritmes diferents i ho allargui el temps que necessiti. Apunt per més preguntes, o preguntes repetides. Apunt per idees que ens emocionaran i per sentiments que seguiran brollant. Només cal acompanyar-los. Només cal ser francs.
Les famílies no sempre tenen els mateixos pals de paller però si poden seguir avançant juntes. Cuidar i acomiadar-nos dels nostres ens permet tancar el cicle vital, retornar-los el què ens han donat, entendre l’amor en totes les seves dimensions, i assumir que, la mort és part de la vida.
Dedicat a tots els avis i àvies, en especial als de casa nostra i al seu amor infinit, que sempre m’acompanyarà!
Txell Gelabert (Educare Club)
Quin tema t'agradaria que tractés la Txell en la propera càpsula d'educació? Ens pots deixar la teva proposta en aquesta mateixa entrada. Moltes gràcies!
