I ara què?

Llavors, l’acompanyament entre famílies és un pilar important i saber que pas a pas hi ha un bon coixí de sentiments virtuals i altres presencials, i que sempre hi ha una porta que es tanca i mil que s’obren, i també com es pot dir, a títol personal com a mare, tens un vincle personal amb persones que parlen el mateix idioma que tu, i que busquen el mateix camí, que sobretot és la felicitat dels fills i la lluita per tenir un món més inclusiu.

I ara què?

El teu fill/a continua sent el mateix.

El diagnòstic no canvia qui es. Ajuda a comprendre millor com percep el món, i comences a entendre els seus sentiments.

No tot és conducta.

Abans de corregir el que es veu, primer s’ha d’intentar entendre que hi ha ddarrere potser hi ha una ssobrecàrregaemocional, por a lel que és nou o una emoció desconeguda, cansament, dolor, o necessitat simplement de regulació... 

Lo sensorial importa. I molt, més del que pensem.

Com pot ser que algú tan petit pot convertir-se en una barrera tan immensa si l’entorn no ho adapta, i ho fem extensible al voltant del fill/a, sigui familiar, escolar, treball o el dia a dia de la persona amb la seva neurodivergència.

Donar suport no és intentar “normalitzar”.

Un bon suport facilita la participació, autonomia, comunicació, benestar i la qualitat de vida.

El desenvolupament no és una carrera.

Comparar constantment amb altres nens/es pot fer perdre de vista els avanços, i les necessitats i els mèrits del nen/a en concret.

Comprendre l’autisme porta el seu temps.

No fa falta saber-ho tot, en un temps concret. Però si escoltar a les famílies que ja han passat per al que tu estàs passant, ajuda.  Recolzar i dir en veu alta els sentiments, sempre hi haurà una mà amiga per ajudar en aquest camí.

I, com diem sempre, no es tracta de voler-ne més, sinó de comprendre millor, i si és acompanyat de persones que estan en la mateixa situació, sempre serà amb un somriure.

Sòcia Girona Inclusiva
Cristina Martinez Pérez